HO CHI MINH CITY

Salutacions des de Vietnam!

Menys de dues hores de vol i ja hem canviat de país! Semblava fàcil a priori però deu ni do! Primer vam trigar més d’una hora en arribar a l’aeroport perquè el tràfic a Bangkok és terrible, i després, per sortir de l’aeroport de Ho Chi Minh City (Saigon, nom anterior) també més d’hora i mitja per culpa dels visats. Per tant el viatge en avió va ser el temps més curt de tots.

Ens allotgem a la zona d’oci i ambient de la ciutat, que està al centre, i a l’igual que a Bangkok,és la zona de “backpackers” per excel·lència, s’anomena Pham Ngu Lao i aglutina la majoria de guesthouses i hostals de baix cost, es a dir, els nostres... :P

 

Hem estat a l'Independence Palace, que es troba a Old Saigón, es a dir, a la part antiga de la ciutat on hi ha molts llocs d'interés a visitar com l'oficina central de correus o la Catedral de Notre Damme.

 

 

 



 

És curiós, com caminant per la ciutat et vas trobant coses que no esperes però que alteren el moment i el fan diferent. Per exemple, vam presenciar una manifestació o celebració d'algun fet que no vam esbrinar què era, però que va paralitzar la vida dels carrers on ens trobavem durant uns minuts. O vam veure com feien un reportatge de boda a la vora de la catedral. Reportatge que no us haguéssiu fet mai, fotos amb de fons unes canyeries, encara que siguin de la catedral, poden ser més cutres? 

 

Gràcies al llegat que els francesos van deixar a la ciutat, es pot degustar pa i reposteria de bastant bona qualitat! És la primera vegada que a Asia podem menjar un pa que no sigui el tipus "bimbo" prefabricat! Això ha estat l'homenatge que ens hem fet...

 

De camí al Museu de la Guerra, vam trovar un poliesportiu, i com posem el nas a tot arreu, hi vam treure el cap. Estaven fent un torneig de bàdminton, esport nacional. Vam entrar-hi per fer una ullada, i al final ens vam quedar gairebé un hora: com juguen!! Que ràpids! Vam veure partits femenins, masculins, mixtes i fins i tot seniors. Es nota que tenim poca feina,no?!

El Museu de la Guerra ens va impressionar molt, fins i tot hi havia sales a les quals només entrar vam entrar i sortir perque no éren aptes per a tots els estómacs. Hi havia fotos de realitats molt crues sobre els efectes que van tenir els gasos i substàncies tòxiques que els americans van utilizar durant la guerra, així com de molts danys colaterals que aquesta va causar. Surts del museu agafant-li mania als americans.

El trafic i les normes de circulació aquí són tan increibles que fins i tot s'han inventat samarretes que els turistes compren per recordar cada cop que s'han jugat la vida per creurar un carrer. Prevaleix la llei del més fort i les motos es creuen en totes direccions, sense ordre ni sentit... pero sorprenentment no hem presenciat cap accident. Això si, cada cop que hem de creuar algun carrer patim de valent!

 

 

Avui hem provat per primer cop els "rollitos vietnamitas" i la veritat és que estaven molt bons! I hem conegut un nen de 10 anys que, tot i la nostra experiència en el regateig i evitar "timos" ens ha tret uns eurets i molts somriures per la seva desenvoltura. El volíem haver adoptat però era massa espavilat, si el portem a Espanya en dos anys se'ns fa ministre i, en dos i mig president del Govern.

 

Fins a la propera...