Es ben cert que els humans som els unics animals que ensopeguem dos cops amb la mateixa pedra, perque aixo es el que ens ha passat a nosaltres. La nostra pedra es diu: indiets!
Sabem que vau disfrutar de les nostres aventures i experiencies a India perque sempre teniem alguna cosa per explicar-vos. Doncs les nostres ultimes tres setmanes han estat tambe carregades d’histories per no dormir (literalment)!
En arribar a Auckland vam decidir buscar un pis enlloc d’estar en un alberg perque creiem que ens donaria mes tranquil.litat i la nostra economia s'aguantaria millor. Pero amb depen qui comparteixes el teu espai, la tranquil.ltat mes val que la vagis a buscar al carrer!
Comencem pel principi. El cas es que els turistes, com no s’estan per la ciutat mes d’unes setmanes, s’allotgen en hostels o albergs a on poden coneixer gent i disfrutar de l’estada d’una manera mes moguda. Nosaltres, com teniem uns altres objectius, vam optar per buscar pisos compartits. La nostra idea era estar-nos-hi un parell de mesos o tres i poder tenir estones de pau i mes privacitat que les habitacions compartides als albergs.Fins aqui tot perfecte...
Ens posem a la feina i ens pasem dos dies mirant apartaments. No hi havia massa per triar la veritat, en aquests pisos nomes hi havia dos perfils de companys: asiatics (xinesos, japonesos, tailandesos…) o indis, per separat, no es barregen (ja us explicarem perque mes endavant). Per fer un resum rapid del que vam veure, els pisos dels asiatics/asiatiques estaven plens de coses, com un “gran bazar” dintre de 50m2. Si hi havia 5 xines, hi havia 25xampus, total que no ens sortien els numeros. I els dels indis estaven fets un desastre i feien l’olor caracteristica del seu menjar que ens retornava, a quatre mesos enrera.
En fi, us podeu imaginar la dificil situacio, escollir un perfil que s'allunyava del nostre ideal. Un dels pisos que vam visitar ens va agradar molt, era als Volt Apartment, situats al centre de la ciutat i a dos minuts caminant del cole. El noi que ens va ensenyar el pis era indi pero semblava diferent als que haviem conegut i fins i tot, vam arribar a pensar que era normal...aixi que vam decidir confiar en el desti i vam decidir intentar la convivencia. Nuria va pensar que era una manera de reconciliar-nos amb els nostres amics, tot i que jo n'estava en contra.
.jpg)
Com us podeu imaginar va ser un desastre des del moment 1. Ara ve la part que us fa gracia i que nosaltres ho vam passar francament malament. Per comensar, aquesta gent mengen al terra, es igual si tenen taula, cadires o sofa, posen el parasol que es posa per cobrir el vidre al terra i t’ocupen el menjador i et perfumen el pis amb olors. Cada cop que tornava del cole em marejava nomes de pensar en l’olor que faria el pis. Era curios perque mes d'un dia que coincidiem menjant, ells ho feien al terra i nosaltres, a la taula, per no perdre costums.
Una altra cosa es que son tan bona gent que han d’ajudar a tota la gent que arriba del seu pais. Per tant, no era estrany aixecar-te un mati i haver de saltar a l’amic de turno que estava dormint al terra del menjador, per arribar a la nevera i fer-te l’esmorzar. El cas es que els paios aquests ni es mouen, i per mes soroll que facis continuen clapant. I a veure qui es la guapa que es posa a esmorzar amb un paio estirat al terra, quin mal rotllo...
Afegir que son superautoritaris, el que ells diuen va a missa. La nostra opinio no comptava per a res i amb el nostre caracter podeu entendre que cada dia hi hagues un intercanvi d'opinions, molt cansat tot plegat. No entenien que el fet de saltar persones de bon mati no era saludable. Mireu la foto del menjador, si s'hi atravessava un colega d'aquests, Nuria que te les cames curtes no abarcava per saltar-lo.
Despres ens van dir que vindria una altra noia a viure amb nosaltres, 5 en un apartament per maxim 3, i que feia 50m2 amb nomes un lavabo. Evidentment els vam dir que no ens semblava be i que no voliem mes gent dormint pel terra. Total que com volien a la indieta vivint alli, la van embutir a la seva habitacio. La noia dormia al terra i els dos indiets al llit gran, a aquella habitacio no hi cabia res mes...en serio semblava que haviem tornat endarrera en el temps…
A mes a mes, son mentiders per naturalesa. Tanta religio i tant de resar…no es poden tallar el cabell i han de portar obligatoriament el turbant;i els dos porten el cabell curt i tenen dos facebooks per a que la familia no ho sapiga. No poden beure i en dues setmanes els hem vist dos cops amb mes alcohol que sang per les venes. I no saps mai per on et surtiran perque et diuen una cosa i despres fan el que volen.
Un altre punt insofrible es que son super SOROLLOSOS, tant menjant com parlant i no tenen horaris, per tant et poden despertar a mitja nit perque tenen gana i es posen a menjar amb totes les llums obertes com si fossin les dues del migdia. Aquesta va ser la ultima gota que va omplir el got i ens va fer marxar del pis. Necessitavem descansar per la nit per poder estar a tope per als nostres cursos i no haver d’estar tot el dia dient-los que fessin el favor de comportar-se civilitzadament.
En resum, ho hem intentat senyors...pero la nostra salut mental, aixi com dormir a les nits es un requisit indispensable per nosaltres, que caprixoses eh...
Aixi que ara ens hem mudat a un apartament similar pero molt mes tranquil als pisos superiors de l’escola on hem trobat la tranquil.litat que necessitavem.
.JPG)
